Abril de 2025

Per a Elisa de Ludwig van Beethoven, un enigma

Qui no coneix aquesta breu peça pianística del cèlebre compositor Beethoven, Für Elise? El seu inici s’escolta reiteradament en els intervals d’espera telefònics, els ringtones i els senyals acústics d’aeroports i estacions de tren. Les pobres sis notes que constitueixen el nucli de la famosa melodia les han vistes de tots colors: canviades de to, amb sons electrònics, amb ritmes afegits, etc. Per trencar el malefici d’aquesta repetició irritant i desproveïda d’ànima, val la pena escoltar-la íntegrament en la versió de grans intèrprets, que són els qui poden transmetre’n l’elegància i la sensibilitat sense eludir les dificultats tècniques del passatge de fuses —aquell que tot mal aficionat o les versions facilitades obvien.

El gran mestre que fou Beethoven mai hauria imaginat que aquells apunts inacabats esdevindrien un dels seus grans triomfs —sense menystenir l’Himne a l’Alegria—, mentre gairebé ningú no coneix les seves 32 sonates per a piano, la música de cambra o els darrers quartets, plens d’intuïcions harmòniques que anticipen la música dodecafònica de Schönberg.

Dubtes sobre la seva autenticitat

L’any 1865, trenta-vuit anys després de la mort de Beethoven, una revista vienesa anuncia el descobriment d’una nova obra del compositor. Segons el musicòleg Ludwig Nohl, el manuscrit forma part del llegat de Therese von Malfatti, amb qui Beethoven va mantenir una relació. La dedicatòria diu: Für Elise, 27 d’abril, en record de L. v. Beethoven. Aleshores, qui era aquesta Elise? Per què a la dedicatòria no hi consta Für Therese? Hi ha diverses teories, i la més plausible és que Beethoven utilitzés Elise com a sobrenom íntim per dirigir-se a Therese.

L’obra tal com la coneixem avui es basa completament en la primera edició de Ludwig Nohl, i es creu que ell mateix va arrodonir i ajuntar el material amb fragments de la seva pròpia invenció. Sembla ser que, com a musicòleg, volia fer mèrits i no va jugar prou net. El cas és que el famós manuscrit mai no s’ha trobat, i de la peça, de puny i lletra de Beethoven, només en resten dues línies d’esbossos de 1808 i uns altres de 1810, amb revisions a llapis de 1822, probablement per incloure’ls en el conjunt d’11 Bagatel·les Op. 119.

Elise o Therese: els amors de Beethoven

La famosa “carta a l’estimada immortal” de Beethoven ha donat lloc a moltes especulacions sobre la identitat d’aquesta estimada. Es pot dir que, gairebé dos-cents anys després de la seva mort, encara és motiu de conjectures dignes de la premsa rosa del moment. El compositor va fracassar sempre en els seus intents de matrimoni, però va tenir moltes amigues i enamorades, gairebé sempre de la noblesa. Elles —alumnes, admiradores— se sentien atretes per aquell home ardent, apassionat, virtuós del piano però no massa agraciat. Tanmateix, no deixava de ser un servent dels aristòcrates i, quan es parlava de matrimoni, no hi havia res a fer.

Josephine von Brunsvik, Giulietta Guicciardi (a qui va dedicar el Clar de lluna), Bettina Brentano (amiga de Goethe), Anna Marie Erdödy, Antonia Brentano (una de les candidates a ser l’estimada immortal), Therese von Malfatti… la llista és llarga.

Finalment, i com que allò que té veritable transcendència és la música, cal fer-se dues preguntes: com hauria sonat Für Elise si Beethoven l’hagués acabada i inclosa a la col·lecció de les Bagatel·les Op. 119? I la més misteriosa: per què aquesta petita obra agrada a tothom? Quins fils sensibles fa vibrar per fer-la tan universal?

Recomano escoltar aquesta versió de l’excel·lent pianista austríac Alfred Brendel, gran coneixedor de Beethoven: