Les roses recordades de Salvador Espriu: memòria, nom i redempció en clau íntima

En l’univers poètic de Salvador Espriu, Les roses recordades, inclòs dins El caminant i el mur (1954), ocupa un lloc especial. Tot i ser un poema breu i aparentment senzill, concentra una forta càrrega simbòlica i emocional que convida a una lectura atenta. A través del manuscrit autògraf dedicat a Maria Martorell i Codina per la Diada de Sant Jordi de 1968, el text guanya una nova dimensió: la del record personal que esdevé acte literari i la de la paraula escrita com a transmissora de significat i memòria.

El poema gira entorn d’una escena domèstica, observada des d’una finestra en un dia de pluja suau. En aquest ambient malenconiós, dos infants —potser malalts o simplement allunyats del món exterior— reben la visita d’una figura femenina que, amb roses de Sant Jordi, es converteix en protagonista d’un ritual de consol i reconeixement. Aquesta figura, “olorosa, benigna”, entra a l’espai tancat per dir els noms dels infants i somriure’ls. L’acte de pronunciar els noms, de manera “molt suaument”, és el cor del poema: dir el nom és restituir la identitat, crear vincles, guarir.

El vers “i tancava / fora, lluny, la sofrença / del pobre drac” amaga una clau simbòlica. El “drac” del mite de Sant Jordi ja no és aquí el monstre que amenaça la princesa, sinó una metàfora del dolor, potser de la malaltia o del sofriment interior, que és exclòs gràcies a la presència protectora d’aquesta dona. No és el cavaller qui salva, sinó una dona que arriba amb roses i paraules.

Espriu dona una nova lectura al mite de Sant Jordi, situant-lo en un àmbit domèstic i no èpic, on el gest que salva no és l’espasa sinó la flor, la paraula amorosa, el somriure tendre. Aquesta idea és una constant en la seva obra: la redempció com un acte quotidià i lingüístic, allunyat del gest heroic.

La imatge de la infància vista des d’una finestra també és habitual en Espriu. Sovint, la seva mirada és limitada, marginal, distanciada. Tot i això, el poema no cau en la nostàlgia amarga, sinó que es transforma en un record reconciliador. Hi ha una dolçor continguda, una serenitat emocional que només pot sorgir d’una gran maduresa afectiva.

Aquest poema, a més, connecta amb un aspecte clau de la vida d’Espriu: la passió de la seva mare per les roses. Tal com explica Ignasi Aragay a l’article Espriu, les roses, la Rosa¹, la mare del poeta cultivava més de dues mil varietats de rosers al jardí familiar de Viladrau. Aquest amor minuciós per les flors troba la seva correspondència en el treball d’Espriu amb la paraula: cuidar les roses, salvar els mots. Tota una poètica de la precisió i de la resistència íntima.

El manuscrit del poema, amb una cal·ligrafia clara i lleugerament inclinada i una estructura versal molt espaiada, reforça la lectura pausada i reflexiva que el text demana. L’escriptura d’Espriu no és només un mitjà, sinó part del significat: forma i contingut van de la mà.

En definitiva, Les roses recordades és un poema sobre la cura: de la llengua, de la memòria i dels vincles. Però també sobre el poder de la bellesa i de l’amor quotidià per limitar el dolor. La rosa, com a símbol, es manté, però amb una nova lectura espriuana: no és només flor ni decoració, sinó consol, paraula i presència.

Les roses recordades

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrere
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Nota

Aquest manuscrit pertany a un col·leccionista particular què, de manera generosa i en exclusiva, l’ha cedit per a tots els nostres lectors. És, per tant, una ocasió excepcional per gaudir d’un document íntim que per primer cop veu la llum pública.

Bibliografia

Aragay, Ignasi. “Espriu, les roses, la Rosa”, *Ara*, 24/10/2013.
Espriu, Salvador. *El caminant i el mur*. Barcelona: Edicions 62, 1954.
Pons, Agustí. *Espriu. Transparent*. Barcelona: Proa, 2013.
Balasch, Ramon. *Ocnos i el parat esglai*. Barcelona: Edicions de la Magrana, 2013.
Fabre, Jaume. “El jardí de Viladrau: una geografia íntima de Sinera”. *Revista de Catalunya*, núm. 202, 2004, pp. 75-88.