Juliol de 2024

Lina Llubera, una soprano catalana internada al gulag soviètic

Carolina Codina Nemysskaya (Madrid, 1897 – Londres, 1989)

Coneguda amb el nom artístic de Lina Llubera i també com a Lina Prokófiev, esposa del compositor rus Serguei Prokófiev, era filla del tenor català Joan Codina Llubera i de la soprano russa Olga Nemysskaya.

La Carolina va néixer a Madrid per casualitat, ja que els seus pares hi estaven de gira. El seu pare, un gran divulgador de l’esperanto als Estats Units d’Amèrica, sempre li va parlar en català, tot i que l’Olga, la seva muller, deia que no entenia perquè a la nena li xerrava en aquell “dialecte” que mai li serviria de res.

Primer la van portar a Barcelona, per donar-la a conèixer als seus avis paterns i després a Odessa, a l’actual Ucraïna, amb els avis materns. Allà hi va fer llargues estades, de menuda, quan els seus pares estaven de gira.

Més endavant, la família se’n va a viure a Nova York on estableixen moltes relacions amb artistes i intel·lectuals emigrats russos, com ara Rakhmàninov i Stravinski, i on Carolina començarà a rebre classes de cant. El 1918 assisteix a un concert de Serguei Prokófiev al Carnegie Hall i comencen una relació amorosa que acabarà en matrimoni el 1923.

La Lina està decidida a fer una carrera com a cantant i perfecciona els seus estudis a Milà iniciant també una col·laboració amb Prokófiev, estrenant els seus cicles de cançons amb gires per Europa, Rússia i Amèrica del Nord.

A partir de l’any 1923 s’estableixen a Paris, on naixeran els seus dos fills, i on tindran l’oportunitat de relacionar-se amb grans personalitats del món artístic i cultural com ara Debussy, Tólstoi, Picasso, Gorki, Chéjov, i molts altres. Val a dir que Lina, a banda del català, parlava castellà, rus, anglès, francès, alemany i polonès.

Paulatinament va anar deixant de banda la seva carrera per consagrar-se a la del seu marit i als seus fills, tot i que gairebé sempre acompanyava Serguei en les seves gires. El 1927 fan una gira per les principals ciutats de Rússia, on el compositor és molt aclamat i rebut com un heroi nacional.

Fruit d’aquest bon record i de les facilitats que prometia el govern soviètic per tal que Prokófiev es dediqués a la composició, el 1936 decideixen anar a viure definitivament a Rússia. Ja havien començat les purgues de Stalin i tots els coneguts els desaconsellaven la decisió, però el compositor creia, càndidament, que si ell no es ficava en política no li passaria res.

El 1941 Prokófiev coneix a Mina Mendelssohn, una poetessa de baix nivell però molt ben relacionada amb el Partit. És gairebé segur que la hi van posar al seu abast perquè deixés a la seva esposa que, al cap i a la fi, era una estrangera gens afí al règim soviètic. I així succeeix. Després de la separació, la Lina treballa de traductora i intèrpret, assisteix a les recepcions de les ambaixades estrangeres, s’escriu amb amistats d’arreu. Fa coses ben imprudents perquè no té por i és una dona lliure i culta, tot i que és coneixedora de la barbàrie stalinista que pateixen molts amics.

Arran del Decret Zhdánov del dia 10 de febrer de 1948 el Politburó condemnà la música que no s’inscrivia clarament dins del realisme socialista. Això afectà de ple Prokófiev, Xostakóvitx i d’altres autors que, a més, es veurien exhortats a fer públic el seu penediment per haver fet música antidemocràtica, antirevolucionària, antisoviètica, degenerada i burgesa. Prokófiev es va veure forçat a fer públic un reconeixement d’haver escrit “música dolenta”, amb la promesa de “fer-ho bé a partir d’ara”.

Deu dies després del Decret Zhdánov, instaren Lina a anar a l’estació a recollir un paquet. Era una emboscada típica de la policia secreta. La varen detenir i torturar, acusada d’espionatge i d’alta traïció, i sotmesa a un judici sense garanties que només va durar uns minuts. Lina va ser condemnada a 20 anys de treballs forçats als camps d’Abez i d’Inta de Vorkutà, 50 km nord endins del cercle polar àrtic. Finalment, s’hi va estar vuit anys, fins a la mort de Stalin. El 1965 va ser “rehabilitada”, ja no era “enemiga del poble”, i reconeguda com a vídua del compositor Serguei Prokófiev, però no va ser fins el 1974 que la deixaren marxar de la URSS. Primer va viure a Paris i després a Londres, amb un dels seus fills.

Lina va viatjar a Catalunya l’any 1977, decidida a investigar les seves arrels i mirar de retrobar possibles parents. El seu fill Oleg explicava que quan sa mare va cercar el llinatge Codina a la guia telefònica de Barcelona li va caure l’ànima als peus. No sabia per on havia de fer la recerca. Amb l’ajut del matrimoni de Carme Bravo i Frederic Mompou, admirador i amic de Prokófiev, va poder trobar la fe de baptisme de Joan Codina, batejat a la Catedral de Barcelona dia 22 d’octubre de 1866.

El 1983 crea la Fundació Prokófiev.

Morí a Londres el 1989.