Juliol de 2023

El mosaic hidràulic i els motius florals

El mosaic hidràulic va ser un element clau en l’arquitectura i disseny modernistes, i va deixar una clara empremta a la ciutat de Barcelona. Malauradament, aquest tipus d’art va desapareixent amb el pas dels anys i de reformes que el substitueixen en alguns casos per parquet sintètic, ciment o gres. Els motius florals que presentava aquest tipus de mosaic son un exemple de la bellesa i l’encant de la natura que va inspirar artistes i arquitectes, i que continua sent apreciat i admirat per alguns sectors encara avui en dia. Aquesta tècnica artesanal, que combina la bellesa i la funcionalitat, és una mostra del talent i la creativitat dels artesans i dissenyadors que a través de la unió de l’art i la indústria van crear peces úniques.

1. Introducció

El mosaic hidràulic va ser un element clau dins el modernisme, un estil artístic que es va desenvolupar entre finals del segle XIX i principis del segle XX a Catalunya, caracteritzat especialment per trobar l’ideal de la bellesa i l’estilització estètica en la imitació de la natura.

La seva fabricació es realitza mitjançant una tècnica artesanal, realitzada a mà per experts. Implica la fabricació de rajoles amb morter de ciment hidràulic emmotllades i premsades, normalment quadrades, de 20 centímetres de costat, amb un acabat llis, jaspiat o fent un dibuix que cobreix tota la superfície d’una estança. Conegut per la seva duresa, es va anar convertint en la millor opció per a pavimentar molts pisos, espais públics i llocs molt transitats, i es va popularitzar gràcies a la seva resistència a l’ús i el pas del temps, la qual cosa va ser un factor clau en la seva popularitat durant el modernisme. Una de les característiques més reconegudes d’aquest tipus de mosaic són els motius florals, tema central del modernisme. Artistes, dissenyadors i arquitectes van trobar noves maneres d’expressió per a reflectir la complexitat i la bellesa de la natura, experimentant en espais i objectes nous, com ara el paviment. El resultat són unes rajoles de colors vius i formes detallades que constitueixen exquisides obres d’art per sí mateixes.

La rajola hidràulica es fabrica peça a peça. L’artesà tria els colors que farà servir i prepara una pasta amb aigua, barrejant pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments. Aquest preparat s’aboca dins el motlle conegut com a trepa, que integra uns separadors de bronze o llautó encaixats en un marc. Cada espai s’omple amb el seu color corresponent. Com més tonalitats tingui el dibuix, més temps serà necessari, per la qual cosa el cost de la rajola augmentarà. Aquesta capa, la decorada, que serà visible quan estigui col·locada, té uns 4-5 mm. de gruix. Quan la trepa s’ha omplert amb les diferents pastes de colors, s’afegeix una segona capa anomenada brassatge, d’un gruix similar, formada per una barreja de ciment gris i sorra, que té la funció d’absorbir l’excés d’aigua de la primera capa. Finalment s’acaba d’omplir fins als 20 o 25 mm. que acostuma a ser el gruix de la rajola, amb el gros o capa de suport, constituïda per ciment gris, ciment comú i sorra, amb una textura més porosa per facilitar l’adherència en la seva col·locació. El motlle emplenat es col·loca sota una premsa hidràulica que comprimeix les diferents capes.

Una vegada desemmotllades, i per tal que el ciment quedi perfectament endurit, les rajoles es ruixen amb aigua i es guarden en una cambra humida per espai de 28 dies, temps que triga el ciment a endurir-se pel procés químic produït per l’aigua.

2. El disseny floral aplicat a la indústria del mosaic hidràulic a inicis del segle XX

Com ja hem dit més amunt, la natura va ser un element important per als artistes i arquitectes de l’època, vista com un antídot davant la vida urbana i industrial, i una font de vitalitat i esperança. Dins aquest context, les flors es van convertir en el símbol per excel·lència de bellesa, la joventut i la renovació.

La presencia de flors en el mosaic hidràulic modernista fou emprada per simbolitzar entre altres, la vida, la mort, la fertilitat, l’amor, i per representar diferents estacions de l’any, com les flors de la primavera o les fulles de tardor. Els motius florals de les rajoles són molt diversos, amb flors i plantes de tot tipus, des de roses i margarides fins a llimones i tarongers, i conformen un llenguatge ric compartit pels catalans de l’època.

Les roses, per exemple, van ser utilitzades per simbolitzar l’amor i la passió. Els colors hi conferien matisos i significats diferents. Per exemple, la rosa vermella simbolitzava l’amor i el desig apassionat, mentre que la rosa blanca o les margarides blanques representaven la innocència i la puresa. Les tulipes van ser utilitzades per simbolitzar la vida i la fertilitat. Les liles, en canvi, van ser associades a la llum i l’esperança. El narcís s’associava a la vanitat i l’orgull, com en la mitologia clàssica. La violeta, en canvi, simbolitzava la modèstia i la humilitat. La flor de lotus es va associar a la il·luminació espiritual i la transcendència, mentre que la camèlia es va utilitzar per simbolitzar l’eternitat i la immortalitat.

A més del seu simbolisme, i com ja hem dit, les flors del mosaic hidràulic modernista eren també la representació per excel·lència de la Naturalesa. Van ser dissenyades en alguns casos cuidant gran atenció als detalls. Alguns dels principals artistes varen utilitzar com a font d’inspiració les obres dels dissenyadors naturalistes, com William Morris, que a traves de tècniques artesanals aconseguien crear excel·lents motius. Això va incloure l’ús de colors intensos i vibrants, i la creació de formes orgàniques i fluides.

A partir de 1920 s’observa un canvi de tendència, on les formes ondulants van desapareixent i es transformen en elements més simples i geomètrics. Amb el mosaic hidràulic s’observa que molts dels patrons perden la sanefa i la faixa per a passar a ser paviments continus, que ocuparien tota l’extensió dels pisos. L’ús de colors diferents també ens mostra aquest canvi, introduint una paleta de colors més limitada, amb negres, grisos, verds, torrats i blancs.

Bibliografia
– GRISET, JORDI, L’art del Mosaic Hidràulic a Catalunya. Barcelona, 2015.
– ROSSELLÓ I NICOLAU, MARIBEL, La casa Escofet Mosaics per als interiors. Barcelona, 2009.
– BULET, SALVADOR, Fabrica de Mosaicos Hidráulicos de Salvador Bulet y Cia.Barcelona (Sants), 1909.
– BULET, SALVADOR; Cervera, Fabrica de Mosaicos Hidráulicos Bulet, Cervera y Cía. Barcelona (Sants), 1913.
– NAVAS FERRER, TERESA, Trayectoria de Escofet en el diseño catalán. El mosaico hidráulico, 1886-1936. Barcelona.