Juliol de 2023

El concert per a piano i orquestra N.5 “Emperador” de Ludwig Van Beethoven

Conec la música de Beethoven gairebé des del bressol. Els meus pares van comprar un tocadiscs abans de tenir prou diners per adquirir una nevera i van anar pagant a terminis una col·lecció de discs de vinil amb l’obra completa del gran compositor alemany.

Els diumenges al matí sempre ens despertaven amb música. Una d’aquestes, de les fixes, era el concert n.5 per a piano i orquestra de Beethoven, anomenat “Emperador”. Poc em pensava jo, de menuda,  que en el futur l’arribaria a tocar com a examen de final de carrera al Conservatori Municipal de Barcelona. Malauradament, el centre no disposava d’orquestra per acompanyar els estudiants, així que la part de l’orquestra la va interpretar en un altre piano la meva gran mestra i pianista Sofia Puche de Mandlewicz.

La composició d’aquest concert va començar el 1809, en un període de conflictes bèl·lics, com va ser la ocupació de la ciutat de Viena per part de Napoleó, un fet que va obligar al compositor a aturar la seva feina i a refugiar-se molt sovint en soterranis. La dedicatòria d’aquesta obra no anava pas dirigida a Napoleó sinó a l’alumne i protector de Beethoven l’arxiduc Rodolf d’Habsburg-Lorena qui, juntament amb la família imperial, es va veure obligat a fugir de la ciutat. El títol “Emperador” el va posar el seu editor anglès Cramer, cosa que ha mantingut certa confusió durant anys. El destinatari no podia ser Napoleó, que ja va ser exclòs de la dedicatòria de la Tercera Simfonia “Heroica” quan Beethoven va assabentar-se que Napoleó s’havia autoproclamat emperador.

Beethoven era un gran improvisador al piano. De fet, durant els primers anys a Viena, quan es guanyava la vida com a concertista, era aclamat principalment per aquest extraordinari do natural que deixava bocabadats a tots els qui l’escoltaven. La seva experimentació al piano va influir de manera determinant en l’evolució mecànica de l’instrument que ja no tenia res a veure amb els pianos que utilitzaven Mozart i Haydn. El compositor sempre va anar demanant millores als fabricants, per tal que l’instrument pogués respondre a les sonoritats que imaginava en la seva oïda interna.

És per això que va cridar molt l’atenció el primer moviment d’aquest concert, amb una concepció trencadora per a l’època: el piano comença amb una introducció virtuosística d’escales, arpegis i acords trencats que té un caràcter totalment improvisat. El solista és el rei!

Quan la meva mestra Sofia Puche em va dir que tries un concert per a incloure’l al programa d’examen  de final de carrera, no vaig dubtar gens en triar aquests 40 minuts de música que m’havien acompanyat des de la infantesa, especialment pel desig i emoció que em produïa el seu segon moviment, d’una atmosfera molt més íntima, allunyat del caràcter del primer i tercer moviments, tan marcials i èpics. Aquest Adagio un poco mosso és com un nocturn que s’avança a la música de Chopin. És un dels moments més reconfortants, espirituals i profunds que mai hagué escrit el músic alemany.

Una de les versions que més m’estimo i em commou és la del pianista xilè Claudio Arrau de l’any 1988 amb la  London Symphony Orchestra dirigida per Colin Davies, quan Arrau tenia 85 anys.